-Pss... pss... Gira't!! Eh, tu!! Gira't!!- quins ulls!! -La capseta... a sota del teu seient. Sí, sí... a sota... hi ha una capseta. Se m'ha caigut...- quin somriure!! -Moltes gràcies!!- quines mans!!
Portava tres anys voltant per la ciutat i ja havia après l'idioma. Era un fet curiós perquè sovint els idiomes li costaven força. Potser allò que més li va costar adaptar-se fou el fet que tothom era reservat en aquesta ciutat. Venia d'un poble llunyà però on la gent era molt propera. No entenia com podia ser que ningú es relacionés amb ningú en creuar-se per carrer. Que les mares i els pares que acompanyaven els fills al parc no xerressin amb les altres mares i els altres pares al parc. No entenia que els més vells de la ciutat fossin reclutats en uns edificis específics per a ells. Tampoc que els nens es passessin hores i més hores fent activitats un cop acabades les classes. Per què ningú es relacionava amb ningú? Quina era la por de tothom?
-Has vingut sol a veure la pel·lícula?... (...) Bé, jo he vingut sola i potser podria seure al teu costat per tal de comentar-la. Bé... no em malinterpretis... vull dir... que... es tractaria només de... (...) Oh!! Tens raó!! Ja m'estic justificant!! Potser des que vaig arribar a la ciutat... és estranya... hi ha coses que no entenc. La gent... (...) És clar, sec al teu costat!! Per què no?
La pel·lícula feia estona que havia començat però jo feia estona que no feia cas de la pel·lícula. El cor m'anava a cent per hora perquè ell no deixava de mirar-me de reüll. Fingíem seguir la pel·lícula... Quina gent més estranya la d'aquesta ciutat!! Ningú parla del que sent... Vull dir... ningú es parla!!
-Sí, sembla interessant aquesta pel·lícula... em recorda aquella... mmm... Com es deia? Sí... aquella que...- què? -que... hi havia una noia que...- què? -Saps? (...) És clar que no!! Si encara no t'he dit el títol!! Per cert, t'he donat les gràcies per recuperar la meva capseta? És molt important per mi aquesta capseta doncs a dins duc el meu grapadet d'esperança...
L'esperança de trobar-te...
Portava tres anys voltant per la ciutat i ja havia après l'idioma. Era un fet curiós perquè sovint els idiomes li costaven força. Potser allò que més li va costar adaptar-se fou el fet que tothom era reservat en aquesta ciutat. Venia d'un poble llunyà però on la gent era molt propera. No entenia com podia ser que ningú es relacionés amb ningú en creuar-se per carrer. Que les mares i els pares que acompanyaven els fills al parc no xerressin amb les altres mares i els altres pares al parc. No entenia que els més vells de la ciutat fossin reclutats en uns edificis específics per a ells. Tampoc que els nens es passessin hores i més hores fent activitats un cop acabades les classes. Per què ningú es relacionava amb ningú? Quina era la por de tothom?
-Has vingut sol a veure la pel·lícula?... (...) Bé, jo he vingut sola i potser podria seure al teu costat per tal de comentar-la. Bé... no em malinterpretis... vull dir... que... es tractaria només de... (...) Oh!! Tens raó!! Ja m'estic justificant!! Potser des que vaig arribar a la ciutat... és estranya... hi ha coses que no entenc. La gent... (...) És clar, sec al teu costat!! Per què no?
La pel·lícula feia estona que havia començat però jo feia estona que no feia cas de la pel·lícula. El cor m'anava a cent per hora perquè ell no deixava de mirar-me de reüll. Fingíem seguir la pel·lícula... Quina gent més estranya la d'aquesta ciutat!! Ningú parla del que sent... Vull dir... ningú es parla!!
-Sí, sembla interessant aquesta pel·lícula... em recorda aquella... mmm... Com es deia? Sí... aquella que...- què? -que... hi havia una noia que...- què? -Saps? (...) És clar que no!! Si encara no t'he dit el títol!! Per cert, t'he donat les gràcies per recuperar la meva capseta? És molt important per mi aquesta capseta doncs a dins duc el meu grapadet d'esperança...
L'esperança de trobar-te...
Havia decidit anar al cinema sól aquella nit. Els seus amics tenien uns altres plans que a ell no li acabaven de fer el pes. Prefería anar a veure una pel’lícula, que sortir de festa amb ellls. Pot ser era una mica estrany, però certament tenía la sensació de que no acaba d’encaixar en aquell grup. De tant en tant aquesta sensació l’omplia el cor. Aquesta nit era una d’aquelles ocasions.
ResponderEliminar-Pss... pss... Gira't!! Eh, tu!! Gira't!!- quins ulls!! -La capseta... a sota del teu seient. Sí, sí... a sota... hi ha una capseta. Se m'ha caigut...- quin somriure!! -Moltes gràcies!!- quines mans!!
Quina véu més dolÇa. Em giro. És una noia preciosa. Vaja, realment és molt bonica.
He sentit bé? Ha dit alguna cosa sobre els meus ulls i el meu somriure? Crec que sí però aquestes coses no em succeeixen a mi. Bé, està el fet de que quasi cada cop que vaig a treballar algú fa un comentari sobre el meu “culet” però això és molt diferent.
Desitjo que segui al meu costat...
-Has vingut sol a veure la pel·lícula?... (...) Bé, jo he vingut sola i potser podria seure al teu costat per tal de comentar-la. Bé... no em malinterpretis... vull dir... que... es tractaria només de... (...) Oh!! Tens raó!! Ja m'estic justificant!! Potser des que vaig arribar a la ciutat... és estranya... hi ha coses que no entenc. La gent... (...) És clar, sec al teu costat!! Per què no?
La projecció ha comenÇat però no li faig garie cas. No puc evitar-ho. El cor em batega molt ràpid. A que és degut? Tracto de mirar-la sense que se n’adoni. És molt, molt bonica. Em sento realment agust amb ella. Com és això possible si fa només una estona que la cónec? No m’importa el com, m’importa el que em fa sentir.
-Sí, sembla interessant aquesta pel·lícula... em recorda aquella... mmm... Com es deia? Sí... aquella que...- què? -que... hi havia una noia que...- què? -Saps? (...) És clar que no!! Si encara no t'he dit el títol!! Per cert, t'he donat les gràcies per recuperar la meva capseta? És molt important per mi aquesta capseta doncs a dins duc el meu grapadet d'esperança...
-No m’has de donar les gràcies. Estic encantat d’haver trobat la teva capseta.
Fa estona que un somriure s’ha instal’lat en mi. No ho puc evitar.
-Quan acabi la peli, podriem anar a pendre alguna coseta i parlar si et ve de gust...
A vegades el dies que pitjor creus que aniran...es transformen en un dels millors de la teva vida....curiòs....