El món s'ha quedat congelat en una imatge grotesca. Tot és quietud, encara que quietud inquietant com aquella calma que precedeix la tempesta. Suposo que hauria de sentir por però, per contra, el meu cor batega normalment. L'intercanvi entre el món interior i l'exterior està ple de contradiccions.
No se sent el trànsit de la ciutat, la gent aguanta gestos i postures incòmodes, ridícules, tenses... -tot plegat no trobo la diferència amb el món en moviment-. Els arbres i el vent han deixat de moure's. I jo, enmig d'aquella paràlisi, camino, contemplo, i no puc evitar somriure'm. Què serà de nosaltres?
Temps per tenir temps. Vida per no viure. Mort propera que mai arriba. Puc sentir el soroll del silenci. Escales que pugen i ara baixen. Cel en moviment que ja no canvia. Segons que duren minuts, minuts que duren hores... i llums eternament encenent-se, que no enceses. L'amor s'atura, s'instaura en algun lloc i resta en el mateix silenci que l'envolta. M'omplo de tota aquesta buidor...
I de cop tot cobra vida i el món torna a respirar i al seu frenesí, per un moment, cessant.
No se sent el trànsit de la ciutat, la gent aguanta gestos i postures incòmodes, ridícules, tenses... -tot plegat no trobo la diferència amb el món en moviment-. Els arbres i el vent han deixat de moure's. I jo, enmig d'aquella paràlisi, camino, contemplo, i no puc evitar somriure'm. Què serà de nosaltres?
Temps per tenir temps. Vida per no viure. Mort propera que mai arriba. Puc sentir el soroll del silenci. Escales que pugen i ara baixen. Cel en moviment que ja no canvia. Segons que duren minuts, minuts que duren hores... i llums eternament encenent-se, que no enceses. L'amor s'atura, s'instaura en algun lloc i resta en el mateix silenci que l'envolta. M'omplo de tota aquesta buidor...
I de cop tot cobra vida i el món torna a respirar i al seu frenesí, per un moment, cessant.
Señor R., siéntase cómodo, en caso de necesidad, de comentar en castellano ;)
ResponderEliminarNo comprenc on sóc. No se com he arrivat aquí.
ResponderEliminarTot el que sento sembla buït, llunyà, obscur. No puc entendre el que em succeeix. Allò que abans m’alimentava i em feia continuar ara es troba a un racó tan i tan profund del meu ésser que per molt que ho intento no trobo el camí per a que torni a aflorar a la superficie. Fa temps que el somriure és una paraula maleida per a mi. Fa temps...que jo no sóc jo. M’he convertit...
M’he convertit en...
M’he convertit en un ésser...
Ja no sé que sóc.
R.
Es curioso, a mi a veces me pasa justo al revés. La sensación de que el mundo dicurre demasiado rápido, avanza sin cesar y yo quieto, observando como todo se escapa sin tiempo a sentir nada, sin la posibilidad ni de reaccionar a destiempo. Clavado como una estatua invisible, como "la estatua del jardín bótanico" de Radio Futura, mientras el mundo continua girando demasiado deprisa inconsciente de su destino.
ResponderEliminar